El llatí

Jo també he trobat l'inspiració al bloc de l'Helena i del Francesc, però en tinc una visió diferent. Jo vaig estudiar llatí a primer, obligatòriament, i a segon podiem triar si humanístic (llatí i literatura catalana) o social (mates i economia). A mi, personalment, ni l'economia ni la llengua catalana em provocaven més que pesadesa i vaig decidir fer una barreja entre tots dos i agafar mates i llatí. Va ser una de les millors decisions que vaig prendre durant el batxillerat. Com érem pocs amb aquests interessos, vam acabar sent sis persones a la classe de mates i va ser molt divertit alhora que molt, molt instructiu (vaig entendre aleshores la afició dels professors a les classes petites, tot quedava en familia, el professor xerrava amb nosaltres al final de la classe perquè ja haviem fet tot el temari... ens ho passàvem bé). El llatí em va suposar moltes coses, bones i dolentes, però al revés de la majoria dels altres estudiants: per mi era genial fer traduccions, buscar el sentit a les frases subordinades que semblava que tenien diverses possibilitats pero no!, una de les declinacions deixava fora una estructura, un nexe acotava el subjecte de l'oració subordinada... m'encantava buscar la forma verbal corresponent al català i desentranyar, finalment, una oració amb sentit. Era com un joc, uns mots encreuats, un sudoku... el que volgueu, m'encantava. En canvi ho passava fatal amb la maleïda història i no entenia perquè recoi m'ho havia de memoritzar quan era facilíssim trobar-ho al diccionari. D'acord, a l'apèndix gramatical també s'hi podia trobar tot, però és com amb les matemàtiques, si et diuen la fórmula però no la saps aplicar... En canvi la història es podia posar calcat del que hi deia. I hi deia moltes, moltes coses al diccionari. Bé, el fet és que la majoria de companys preferien la història a la sintaxi, a la gramàtica, però és una mica la història de la meva vida (m'ha passat el mateix en cursos de francès, per exemple, i a les classes de castellà i català... tota la vida). Ara, però, tinc amics estudiant llatí (a qui els passa el mateix) i jo encara recordo el funcionament de l'apèndix, recordo la meitat de les declinacions (que ja és prou), les fórmules pels verbs, els nexes, la meitat dels pronoms... De fet, crec que passar-m'ho tan bé amb el llatí va ser una de les raons (equívoques) per apuntar-me a traducció en lloc de fer una filologia.

I va ser el mètode tradicional, la gramàtica, el que em va fer aprendre-ho i el que he estat buscant per aconseguir aprendre alemany, perquè crec que els meus interessos respecte la llengua són diferents a la majoria de gent que va a aprendre-les.

Things I understood...

Apart from the fact that I like the class, I never thought a class on teaching could help me to understand myself better. And it did. Still amazed and trying to work out the consequences of this new understanding. And, what's more, in two different ways.

The first one it's about one trauma I've been having for a long time. I was speaking about it yesterday, in fact, with some classmates: I have learned to pass language exams without learning it. My mind is clever and lazy, so it uses the cleverness to work less. So, it thought, "why bother studying if you can pass without it? I'll show you how to pass the exams." And, god, is it clever. It had even been lying to me about it. But yesterday, I saw its trick! That text opened my eyes to see what it had been doing all German through.
Oh, maleïts conductistes!

The second one is about a clear change in my personality not only when being far away, out in foreign lands, but mostly when speaking in English. Someone said to me after hearing me both in Spanish and in English: "You sound much more confident in English". I thought of it but I couldn't think of any propper explanation. This second understanding comes from one only sentence:
Aprendre una L2 és crear una personalitat en L2.
From here, the thoughts go way too personal to explain here, plus, I'm still trying to work things out. But oh, my! Have I understood things!

Impresionada amb EL

Estic impresionada.

He de confessar que no perdo l'esperança de trobar una classe interessant tot i que cada any es debilita una mica més. Em justifico: sé que em vaig equivocar de carrera desde meitats de segon tot i que els dubtes ja van començar a primer. Per mi, fer traducció era arribar més lluny amb l'anglès, aprendre a dominar l'alemany i fer-me uns bons "fonaments culturals i temàtics de la traducció humanístico-literaria" (I i II). Dubtaba, abans de la decisió final, entre cursar traducció o filologia, i filologia hispànica o anglesa. I la decisió final la vaig prendre pensant que traducció englobava una mica les altres dues. Una llàstima que la carrera s'acabi centrant en saber escriure, que de fet trobo que té més de predisposició o "saber innat" que d'aprendre'n, tot i que sí s'han d'aprendre les normes i eliminar tots els errors possibles. En això, deu punts per la casa. Quant als fonaments culturals... Jo esperava classes de literatura, més denses que les del batxillerat, que ens il·lustressin en el coneixement que veiem sigui als pares, sigui a gent que admirem... una romàntica, vaja. Massa idealista, pot ser. Però és que em va tocar estudiar el realisme i el naturalisme espanyols!!! Mira que n'hi ha, d'èpoques en les que aprofundir, que tenen arrels històriques, socials, polítiques fins i tot, o èpoques de bellesa literària que es poden arribar a entendre molt millor quan algú que hi ha pensat molt més que tú t'ho explica! ...ja, hauria d'haver agafat alguna de les dos filologies... També volia alimentar el meu interès en gramàtica, sintaxi, morfologia, tot el que durant el batxillerat els professors van anar camuflant perquè no se'ls atragantés (?) als que no els agradava...
Bé, deixaré la crítica i els somnis per un altre dia, perquè el que volia dir és que estic impresionada amb la classe. Això pot sonar a piloteig descarat, però en el fons és més aviat una altra crítica despiadada a moltes altres classes: és interessant (fins al punt de tenir ganes d'anar a classe tenint en compte l'horari). Té temari variat però amb un fil comú que tot ho relaciona. Està ben explicat a les diapositives, que són el que realment explica, ampliat, en Daniel Cassany a la classe. (Ho sé, aquests haurien de ser requisits bàsics en tota classe, però jo ho veig com a molt, molt positiu ja que els requisits bàsics són en teoria, i ja sabem que a teoria i a pràctica no fem el mateix... ). Però el més important és que els conceptes de reflexió i creativitat, ofegats amb coixins d'escuma durant (quasi) tota la carrera, són considerats NECESSARIS.

Per fi!!

*suspir*