5a tasca: evaluacions

La veritat és que no he fet gaires exàmens sofisticats o complexos durant el meu aprenentatge de llengües. En anglès perquè tot està sotmès als exàmens de Cambridge i un cop fet un, per més que el nivell segueixi pujant, ja saps com fer els altres. El que recordo amb més nitidesa és el Proficiency, perquè fa menys anys. Recordo la primera impressió que vaig tenir en arribar a la Farga. Havia fet el First Certificate un parell d'anys abans i la sala era a petar de gent, no hi cabien més cadires ni més res, era un cacau intentar trobar el teu número en un dels taulells de les innombrables files i columnes, hi havia gent de totes les edats. Quan hi vaig tornar a entrar, pel Proficiency, costava veure on eren les taules desde l'entrada. N'hi havia poquíssimes! I la gent era molt, molt més gran que jo. És clar, amb 18 anys, els de 30 semblen molt grans, i n'hi havia de 30 com de 40 o vés a saber quants anys. Les proves, tot i ser majoritàriament de "multiple choice" duraven moltes hores i a mi mai se m'ha donat bé quedar-me moltes hores asseguda davant d'un examen acabat. Durant la última mitja hora no es podia sortir, si bé si acabaves abans sí que podies. La primera prova vaig fer un esforç sobrehumà i em vaig quedar, perquè tampoc sabia què fer jo sola voltant per l'hospitalet i no recordava quan començava la segona prova. Ho vaig passar molt malament. Tant que a la segona prova vaig sortir mitja hora abans de la última mitja hora. Recordo també que la prova de comprensió escrita, la primera de totes, tenia com a primera pregunta vint preguntes de "use of English", d'omplir buits. Aquí sí que vaig patir! Consistia en afegir una de les quatre paraules que et donaven en un buit, i de les quatre, si en sabies alguna, era justament la que no hi podia anar. Però una de les meves millors "bazas" pels exàmens és la sort, que sovint està del meu costat.

L'examen més mal plantejat, sense ànim d'ofendre, va ser un de principis de carrera. L'assignatura es deia Documentació aplicada a la traducció i ens ensenyaven mètodes de cerca al google, a altres buscadors, etc. Tot de coses relacionades amb els ordinadors i la informàtica, amb el mètode "trial and error", perquè en un cas de cerca real, si no et surt d'una forma ho tornes a intentar fins que en quedes content. Doncs bé, l'examen era de "multiple choice" amb preguntes com de teoria, tot i que anaven dirigides a la pràctica. No li vaig trobar la lògica per enlloc i, a més, em sembla que si és una assignatura interactiva i informàtica, què menys que posar a prova la pràctica més que parlar d'ella. Opinió personal. Tot i que no és de llengües. De llengües, com explica l'Alba Gómez al seu bloc, n'hi va haver un una mica... decepcionant? No li trobo la paraula exacta, però després de fer moltíssimes, moltíssimes traduccions a classe, crítiques de traduccions i un munt de feina, ens van posar un examen jo crec que per fer algo. Dues preguntes que hauriem pogut contestar igual abans de començar l'assignatura. Per fer això, hauria sigut millor no fer-lo (o fer-ne un més afí amb l'assignatura, que sí que ens havia ensenyat coses!).

Jo abans em posava molt nerviosa amb els exàmens, amb tots en general. Ara ja no. Pot semblar fins i tot trist, però després de tants anys de fer-ne, resulta que, com a norma general, no he trobat una correlació directa entre el que estudiava i la nota que treia. Cadascú té la seva forma d'evaluar, "cada maestrillo tiene su librillo", i a més, és molt... diguem-ne subjectiu, això d'evaluar una traducció, per exemple. A alguns els agraden les traduccions literals, altres prefereixen que siguem més creatius, altres troben la naturalitat a llocs on d'altres no la hi buscarien pas... I com de gustos n'hi ha de tots colors, es tracta de saber què vol el professor en concret, en lloc de... vés a saber què. Abans, si no havia estudiat no em posava gaire nerviosa perquè anava a l'examen a veure què podia fer. En canvi, si hi vas havent estudiat molt i suspens, és inevitable pensar en la quantitat d'hores perdudes en alguna cosa que, probablement, ni tan sols t'interessa tant com per passar-t'hi les hores que t'hi has passat. Sempre m'ha sigut més fàcil posar-me a estudiar coses surrealistes o amb poc sentit, o amb interès zero per mi, perquè els altres ho fas amb gust i en aquests t'hi has d'obligar. Ara el que em treu la son dels exàmens de llengua és el preu. (Abans no me n'adonava.)

La pregunta de si som bons fent exàmens de llengües... bé, jo sí. Jajajaja. El problema és que sóc bona en casos com el del exemple que ens van posar a clase del Plot ro. O el problema és que molts es poden fer com l'exercici del Plot ro. He adquirit, al llarg dels anys, la extranya (i tan útil com frustrant) habilitat d'aprovar exàmens de llengües sense haver assolit els coneixements necessaris. O potser sí i no me n'adono, però el cas és que no em sento com si ho hagués après i els professors em diuen que sí i que de sobres. Sincerament, no ho crec. També crec que escriure bé i tenir uns quants connectors cultes i algunes frases maques (de cançons, de pel·lícules, d'algú que t'ha dit alguna cosa tan maca que t'enrecordaràs tota la vida), fa guanyar punts de forma escandalosa. I amb els puntets de sobra pases de l'aprovat a tenir bona nota i tot i així et segueixes sentint inútil en casos de comunicació real.

4a tasca: disposició de la classe i altres aspectes

Aquest és el meu moment per agrair i adular les classes d'anglès a l'Institut Britànic. Des del primer curs d'anglès dissabtes al matí, de 9 a 1, fins l'últim que vaig fer, divendres a la tarda, de 4 a 8, passant pels intensius d'estiu suposo que de 20 hores però no ho puc recordar, no hi ha un sol curs que recordi com aburrit. En recordo un d'estiu com traumatitzant, perquè el professor es deia Donal i se'm va empipar molt (fins fer-me fora de la classe) perquè es veu que al pronunciar-li el nom li deia la "d" final del Pato Donald. En tots els cursos he tingut molt bon ambient i sempre s'ha respirat un respecte educat, que no sever, amb companys i professors. Les classes, com va comentar en Daniel Cassany a classe, tenen 3 grups de dues taules, és a dir, sis taules que són mig hexàgon. Els grups, per tant, són de 6, amb un màxim de 18 alumnes que mai érem. Les taules de 6 tenen avantatges: pots fer activitats en parella, en dos grups de tres tipus debat o una taula contra l'altra i es poden moure molt fàcilment sense provocar el caos (a més, crec recordar que els terres acostumen a ser de moqueta, potser per poder moure el mobiliari sense destorbar la pau de les altres classes? Ai, ara no sé si ha sigut un joc de la meva imaginació...). I mira que n'he fet, de jornades maratonianes d'anglès, i no me n'he cansat mai. Segurament també per la gent amb qui anava, suposo que és un punt important a tenir en compte a les classes.

De francès, en canvi, he extret la conclusió de que s'aprèn molt millor pel matí que pel vespre i que no totes les institucions oficials són tan bones com diuen (cosa que havia pogut entreveure al Goethe). A l'Institut francès hi ha classes de totes mides, normalment pissarra en mig i semicercle al voltant. I tenen cursos semi-intensius, de 6 hores a la setmana durant un semestre. Un cop en vaig fer un de 8 a 11 del matí. La primera hora i mitja era molt dura, costava saber de què parlava la professora entre badall i badall i quan et pregunten coses no tens ganes de contestar, ni en francès ni en res, tens ganes de dormir i no saps què hi fas allà. Després de la pausa pel cafè tot canvia. El dia recomença i entres a classe i l'aprofites, i te n'adones que mentre lluitaves per no dormir has fet apunts i entès coses. També en vaig fer un dimarts i dijous de 6 a 9 de la tarda, bastant més criminal perquè entres més o menys bé a classe i surts fet un nyap, però res comparat amb el de dilluns i dimecres de 7 a 10 de la nit. No té nom. A més, com hi ha poca gent, només hi ha aquest horari disponible. Entres cansat de tot el dia rondant i fent encàrregs i classes i deures i... és tot un dia abans de començar la classe. En mig, deu minuts de pausa passades les 8 (i abans el bar tancava a les 8) i torna a la classe, a seguir hora i mitja més fins les 10, LES 10 de la NIT! Era molt millor pel matí.

3a tasca: teories psicològiques

Em sembla molt difícil, des del punt de vista de l'estudiant, intentar extreure en base a les classes rebudes una teoria psicològica dominant en la forma de pensar i ensenyar del professor. És clar que les teories diuen el que diuen, però crec que, excepte en comptades ocasions, no hi ha una teoria psicològica "aplicable" en cada classe. De fet, ni tan sols quant a docent potencial hi ha una aplicació directa de les teories psicològiques. Suposo que és més aviat per classificar els diferents tipus d'activitats i explicar com i perquè funcionen unes activitats docents amb uns estudiants d'unes característiques concretes. Per entendre que no pot ser el mateix donar classes a nens que a adolescents, ni que a adults. Per entendre que, segons com s'entengui el concepte i l'acte de "pensar", les classes són més educatives i, per tant, més útils si es fan d'una forma o d'una altra.

Per exemple, fer un curs amb un projecte no té cap sentit si els alumnes, de 3r d'ESO per exemple, són passius i no es motiven ni que els ajudis, a més de tenir un nivell que poc s'ajusta a tot el que haurien d'haver après. En aquest cas, una teoria constructivista de la ment humana on hi ha elaboració personal a més, òbviament, de l'intent (sovint en và) d'acumular dades, per poques que siguin, faria poc més que desesperar el professor. En el mateix cas, una teoria conductista s'ajustaria més a la passivitat de l'aprenent, que no perquè el professor li digui farà l'esforç de fer cap tipus d'anlàlisi, ni lingüística ni de qualsevol altre tipus. A més, la teoria del condicionament té fàcil aplicació en aquest cas concret, ja que el 10 ò 15% de la nota va en concepte d'actitut, i aquí tenim l'estímul. La resposta, breu, que no es cansin. La qüestió ètica de modificar la conducta passa a ser una qüestió de modificar, sí, però pel benefici del respecte i l'educació.

En un altre cas, a la mateixa escola, ens trobem una classe de nois i noies de 4t d'ESO, motivats, amb un bon coneixement de la llengua i amb ganes d'aprendre. Aquí el conductisme no farà res més que desmotivar-los. Ja coneixen l'estímul i les respostes i ja no té tanta gràcia. L'edat també hi influeix, són un any més grans, acaben la ESO i ho volen fer bé. Estàn disposats a donar més, però també volen rebre, a canvi, un tracte més d'igual a igual. Els primers indicis de la maduresa que encara ha d'arribar. El socioconstructivisme, doncs, tampoc ajudarà molt, ja que, en aquests moments de la vida, per a molts, la autoritat és allò al que s'ha de tenir menys respecte. Una teoria humanista pot dirigir la classe cap a situacions comunicatives més reals, que es comuniquin (tan important és entre ells com amb el professor) amb llibertat del que vulguin; l'objectiu és que puguin començar a expresar els pensaments abstractes també en l'altra llengua, deixant els fenòmens climatològics i la redacció d'explicar què vas fer o què faràs a les vacances. I, potser, aquella idea de servir d'exemple des del costat i no des d'amunt i ser una petita influència en la personalitat que es crea en aquella llengua.

Crec, doncs, que les teories psicològiques haurien de dependre més de la forma de ser dels alumnes que de la forma de veure la vida i la ment humana dels professors.

I crec també, després de rellegir-me, que entraria jo còmodament dins els humanistes, tot i que trobo que cal adaptar-se a cada situació. Per exemple, els de 4rt no haurien pogut fer aquests avenços de no ser perquè havien fet avans els exercicis i la memorització, l'estudi al cap i a la fi, que requeria per saber el que haurien de saber.

El llatí

Jo també he trobat l'inspiració al bloc de l'Helena i del Francesc, però en tinc una visió diferent. Jo vaig estudiar llatí a primer, obligatòriament, i a segon podiem triar si humanístic (llatí i literatura catalana) o social (mates i economia). A mi, personalment, ni l'economia ni la llengua catalana em provocaven més que pesadesa i vaig decidir fer una barreja entre tots dos i agafar mates i llatí. Va ser una de les millors decisions que vaig prendre durant el batxillerat. Com érem pocs amb aquests interessos, vam acabar sent sis persones a la classe de mates i va ser molt divertit alhora que molt, molt instructiu (vaig entendre aleshores la afició dels professors a les classes petites, tot quedava en familia, el professor xerrava amb nosaltres al final de la classe perquè ja haviem fet tot el temari... ens ho passàvem bé). El llatí em va suposar moltes coses, bones i dolentes, però al revés de la majoria dels altres estudiants: per mi era genial fer traduccions, buscar el sentit a les frases subordinades que semblava que tenien diverses possibilitats pero no!, una de les declinacions deixava fora una estructura, un nexe acotava el subjecte de l'oració subordinada... m'encantava buscar la forma verbal corresponent al català i desentranyar, finalment, una oració amb sentit. Era com un joc, uns mots encreuats, un sudoku... el que volgueu, m'encantava. En canvi ho passava fatal amb la maleïda història i no entenia perquè recoi m'ho havia de memoritzar quan era facilíssim trobar-ho al diccionari. D'acord, a l'apèndix gramatical també s'hi podia trobar tot, però és com amb les matemàtiques, si et diuen la fórmula però no la saps aplicar... En canvi la història es podia posar calcat del que hi deia. I hi deia moltes, moltes coses al diccionari. Bé, el fet és que la majoria de companys preferien la història a la sintaxi, a la gramàtica, però és una mica la història de la meva vida (m'ha passat el mateix en cursos de francès, per exemple, i a les classes de castellà i català... tota la vida). Ara, però, tinc amics estudiant llatí (a qui els passa el mateix) i jo encara recordo el funcionament de l'apèndix, recordo la meitat de les declinacions (que ja és prou), les fórmules pels verbs, els nexes, la meitat dels pronoms... De fet, crec que passar-m'ho tan bé amb el llatí va ser una de les raons (equívoques) per apuntar-me a traducció en lloc de fer una filologia.

I va ser el mètode tradicional, la gramàtica, el que em va fer aprendre-ho i el que he estat buscant per aconseguir aprendre alemany, perquè crec que els meus interessos respecte la llengua són diferents a la majoria de gent que va a aprendre-les.

2aTasca: La meva experiència com a aprenent de llengües i les teories lingüístiques

Disculpeu el retràs en l'entrega d'aquesta segona tasca: el dia de la classe estava a Tunissia de viatge de final de carrera i quan vaig tornar vaig seguir perduda durant uns quants dies. A més, no sabia què dir de les preguntes de la tasca i em faltava clarividència en fer coincidir les qüestions teòriques resumides a les diapositives amb la realitat.

Però resulta que el meu treball acadèmic també tracta(rà) sobre l'ensenyament de llengües, en concret ELE (Español como Lengua Extranjera), i mentre llegia La enseñanza comunicativa de idiomas se'm van il·luminar les idees.

Pel que fa a les teories del llenguatge, he descobert que n'he vist de tots els colors. Els mètodes i els conceptes claus de la gramàtica tradicional són el viu record de les inacabables classes d'alemany.
L'estructuralisme ha vingut a mi estudiant francès, on temps després de fer-nos memoritzar diàlegs sencers mai oblidats però poc útils (...tu le connais? oui, il est Jacques Durand, il est mon voisin, il travail à la poste...), una profesora amb poques dots directrius ens endisava en debats que acabaven sempre en discusions "en bucle" sobre les connotacions i els matissos d'una paraula llatina amb les mateixes ambigüitats en castellà o català, sovint barreja d'ambdós, només per fer-nos parlar.
Els conceptes clau de la gramàtica generativa són els que he estudiat tota la vida en l'aprenentatge de català i castellà, les estructures, la sintaxi, el vocabulari, etc.
Finalment, la lingüística textual i l'anàlisi del discurs, en concret l'enfocament comunicatiu que se li dóna, és el que he tingut dia sí dia també a les classes d'anglès.

Entre totes aquestes, la que més coneixement m'ha donat de la llengua és la gramàtica generativa, tot i que crec que en part és perquè ja portava molt de coneixement anterior donat que eren la llengua materna i l'ambiental les que estudiava. Molt còmode tampoc m'hi sentia perquè si bé a mi m'interessava molt i entenia fàcilment el que deia la professora, per la majoria de companys era una altra cosa inútil que memoritzar, amb el que les classes es convertien una repetició inacabable de conceptes i "trucs" per aprendre-s'ho.
Tot i així, he de confessar que n'he après molt també amb la lingüística textual amb l'anglès, i m'hi sento molt més còmode en aquest tipus de classe perquè hi ha interès comú, tot i que trobo molt a faltar la sintaxi, la gramàtica i moltes altres coses que acostumen a obviar-se en anglès (no només per no anglo-parlants, els mateixos nadius poc saben de la gramàtica i la sintaxi).

Finalment, crec que com més complicada és la gramàtica d'una llengua, més tradicional serà la seva metodologia perquè més gent ha de memoritzar coses molt difícils d'entendre, o d'assumir potser, i no hi ha més remei que memoritzar com a mínim les declinacions, els casos, el que sigui, molt difícils de memoritzar sense mastegar-los a consciència.

Things I understood...

Apart from the fact that I like the class, I never thought a class on teaching could help me to understand myself better. And it did. Still amazed and trying to work out the consequences of this new understanding. And, what's more, in two different ways.

The first one it's about one trauma I've been having for a long time. I was speaking about it yesterday, in fact, with some classmates: I have learned to pass language exams without learning it. My mind is clever and lazy, so it uses the cleverness to work less. So, it thought, "why bother studying if you can pass without it? I'll show you how to pass the exams." And, god, is it clever. It had even been lying to me about it. But yesterday, I saw its trick! That text opened my eyes to see what it had been doing all German through.
Oh, maleïts conductistes!

The second one is about a clear change in my personality not only when being far away, out in foreign lands, but mostly when speaking in English. Someone said to me after hearing me both in Spanish and in English: "You sound much more confident in English". I thought of it but I couldn't think of any propper explanation. This second understanding comes from one only sentence:
Aprendre una L2 és crear una personalitat en L2.
From here, the thoughts go way too personal to explain here, plus, I'm still trying to work things out. But oh, my! Have I understood things!

Impresionada amb EL

Estic impresionada.

He de confessar que no perdo l'esperança de trobar una classe interessant tot i que cada any es debilita una mica més. Em justifico: sé que em vaig equivocar de carrera desde meitats de segon tot i que els dubtes ja van començar a primer. Per mi, fer traducció era arribar més lluny amb l'anglès, aprendre a dominar l'alemany i fer-me uns bons "fonaments culturals i temàtics de la traducció humanístico-literaria" (I i II). Dubtaba, abans de la decisió final, entre cursar traducció o filologia, i filologia hispànica o anglesa. I la decisió final la vaig prendre pensant que traducció englobava una mica les altres dues. Una llàstima que la carrera s'acabi centrant en saber escriure, que de fet trobo que té més de predisposició o "saber innat" que d'aprendre'n, tot i que sí s'han d'aprendre les normes i eliminar tots els errors possibles. En això, deu punts per la casa. Quant als fonaments culturals... Jo esperava classes de literatura, més denses que les del batxillerat, que ens il·lustressin en el coneixement que veiem sigui als pares, sigui a gent que admirem... una romàntica, vaja. Massa idealista, pot ser. Però és que em va tocar estudiar el realisme i el naturalisme espanyols!!! Mira que n'hi ha, d'èpoques en les que aprofundir, que tenen arrels històriques, socials, polítiques fins i tot, o èpoques de bellesa literària que es poden arribar a entendre molt millor quan algú que hi ha pensat molt més que tú t'ho explica! ...ja, hauria d'haver agafat alguna de les dos filologies... També volia alimentar el meu interès en gramàtica, sintaxi, morfologia, tot el que durant el batxillerat els professors van anar camuflant perquè no se'ls atragantés (?) als que no els agradava...
Bé, deixaré la crítica i els somnis per un altre dia, perquè el que volia dir és que estic impresionada amb la classe. Això pot sonar a piloteig descarat, però en el fons és més aviat una altra crítica despiadada a moltes altres classes: és interessant (fins al punt de tenir ganes d'anar a classe tenint en compte l'horari). Té temari variat però amb un fil comú que tot ho relaciona. Està ben explicat a les diapositives, que són el que realment explica, ampliat, en Daniel Cassany a la classe. (Ho sé, aquests haurien de ser requisits bàsics en tota classe, però jo ho veig com a molt, molt positiu ja que els requisits bàsics són en teoria, i ja sabem que a teoria i a pràctica no fem el mateix... ). Però el més important és que els conceptes de reflexió i creativitat, ofegats amb coixins d'escuma durant (quasi) tota la carrera, són considerats NECESSARIS.

Per fi!!

*suspir*

De donde venimos. Punto 2: experiencias

Nací en el seno de una familia castellanoparlante. Las famílias tanto de mi padre como de mi madre llegan a Barcelona de otros lugares de España en algún momento, indeterminado para mí. Mis padres se conocieron hablando en castellano y, aunque ambos hablan catalán, ambos tienen mucha inseguridad respecto a su escritura (lo que no quiere decir que no lo escriban ni que lo hagan muy mal, pero no lo aprendieron en la escuela). Así que mi lengua materna es el castellano sin duda alguna.

Aún así, creo que el balance entre mi uso del castellano y el del catalán está bastante equilibrado. Desde muy pronta edad hablé con mis tíos más próximos en catalán y mi escolarización fue casi exclusivamente en catalán: en la guardería, en parvulario, en primaria, secundaria y bachillerato, todas las clases excepto las de castellano fueron en catalán. Todos mis amigos del día a día hasta el bachillerato son catalanes y catalanoparlantes y, dada la educación, muchas veces poco diestros en el uso del castellano.

Empezando la carrera volví a entrar en contacto con el castellano como lengua de uso para amigos cotidianos. De hecho, en el test de entrada me dijeron que cogiera catalán como lengua A, pero yo, con un empeño importante en salir del país -tanto de Catalunya como de España- tan pronto como fuera posible, pensé en las futuras posibilidades de cada lengua y pedí que me pusieran castellano como A y catalán como A2, también para cambiar un poco de aires e ideologías, puesto que una gran mayoría de mis profesores de catalán eran, además de nacionalistas, independentistas, y tenían en mente aprovechar las clases de lengua para convencernos de sus ideas. Lejos de estar contra el catalán o contra la variedad de lenguas, me considero más bien internacionalista y pienso, además, que es más interesante llegar a conocer bien los entresijos de la lengua que conocer las ideas políticas de los profesores. Debo reconocer que, en este aspecto, la universidad me ha demostrado que no todos son así, lo cual agradezco en el alma.

También tengo experiencia como aprendiz de lenguas extranjeras, mucha. Empecé con el inglés en algún punto de la educación primaria y era divertido. Un verano me enviaron mis padres a unas colonias de inglés en Rialp, con la Britannia School, donde hacíamos clases de inglés y actividades en inglés, mezclado con juegos, tiempo libre, bailes... Fue tan divertido que repetí al año siguiente, y al otro, y cambié de lugar, pero hubo un problema: algunos de los compañeros que repitieron también al año siguiente habían subido de nivel, y yo siempre volvía al mismo. Todo lo que aprendía durante el verano, se iba perdiendo lentamente a lo largo del curso escolar porque no lo utilizaba y el nivel era muy, muy bajo. Así que un año les pedí a mis padres hacer inglés extraescolar y empecé a ir al Instituto Británico los sábados por la mañana. Y me lo pasaba tan bien que no importaba entrar temprano y salir casi a la hora de comer, porque era muy divertido. La gran mayoría de profesores que he tenido a lo largo de todos mis años como estudiante de inglés en el Instituto Británico han sido brillantes. No buenos, no, brillantes. Seguí allá durante toda la secundaria y me saqué el First Certificate sin saber siquiera qué era, después de un verano en Bath, también con la Britannia School, con el pequeño inconveniente de que éramos muchos extranjeros y demasiados españoles e italianos, en una residencia lejos de la población inglesa, así que resultó algo decepcionante en cuanto al inglés aprendido. Más adelante, a los 16, habiendo acabado la ESO, me fui a Australia, a un pequeño pueblecito a 90 km de Brisbane, y estuve estudiando en una escuela de allá y viviendo con una familia, con lo que mis amigos, mi "familia" y todo lo que me rodeaba era en inglés. Durante casi tres meses. El salto fue tan grande que, ya de vuelta en Barcelona, hice un test de nivel para seguir aprendiendo y me pusieron en un grupo de adultos aunque no tenía ni la edad ni la madurez, pero sí el inglés. Al final de ese año académico, antes de empezar segundo de bachillerato, me saqué el Proficiency y me quedé sin clases de inglés.

Pero no pasó mucho, porque en la ESO me apunté a la segunda lengua que ofrecían como crédito variable, el alemán. Eso sí que fue horrible. En las clases del colegio hacíamos entre poco y nada, nadie se lo tomaba muy en serio. Me apunté al Goethe Institut, pero jamás conseguí tener un profesor que pudiera comunicar tan bien como los ingleses las cuestiones lingüísticas. Aprové los cursos que hice, pero fueron decepción tras decepción, el sentimiento de no haber aprendido nada, el aburrimiento profundo de las clases, el no entender algo y que nadie te lo pueda explicar, la memorización automática de demasiadas cosas que sólo mucho tiempo después he visto que tenían lógica. Y en la universidad no cambió mucho, excepto con la mejor profesora de alemán que he tenido en mi vida: Olga Esteve. Supongo que es una cuestión de actitud, de vitalidad... realmente no lo sé, pero creo que lo que sé de alemán, que no es mucho más que pasivo, lo aprendí con ella. También Ma Esperanza Romero hizo una clase magistral que se me quedó grabada en la memoria de por vida: la explicación lógica de los artículos y adjetivos alemanes. Fue un antes y un después. También por mi cuenta intenté retomar lo que creo que más me falta con esta lengua: la seguridad y el contacto con la gente. Me fui dos meses a Viena a hacer un curso de alemán en la Universität Wien y los cursos fueron interesantes, aprendí bastante, pero el idioma que utilizábamos para comunicarnos mayoritariamente entre polacos, españoles, rusos y demás nacionalidades era básicamente el inglés, puesto que todos estábamos allá aprendiendo alemán y era mucho más cómodo. Los intentos de hablar en alemán se vieron fustrados una y otra vez. Me avergüenza decir que hablo alemán, porque no lo hablo, sólo lo leo y con diccionario.

También en el período universitario pensé que, dado que el alemán no lo voy a dominar nunca bien, por su estructura o por la estructura de mi cerebro, podía empezar otra lengua. Fue el francés. Para conseguir también convalidación y después de no conseguir entrar a la EOI, me apunté al Instituto Francés. Y así como del Instituto Británico, sea por suerte o por ser muy buenos, me quedé con una impresión muy positiva, en el instituto francés hay de todo, como en todas partes, y cuanto más alto es el nivel, menos materia dan, no repasan los conceptos fácilmente olvidables, sólo se centran en un léxico que, de hecho, no es tan diferente del español y el catalán. Propuse un curso de repaso de gramática para los amantes de este apartado lingüístico y para los que no recordaran todo lo explicado en cursos anteriores, pero este año no se va a hacer, y seguramente no se hará tampoco el que viene. (Si alguien sabe de algún curso de gramática general, sea de francés o de alemán, por favor, estaría MUY interesada.)

Después de tantas memorias creo que quizás me he dejado alguna de las preguntas básicas, pero soy incapaz ahora de recuperarlas. Si alguien se lee esto y ve algún déficit importante de información, por favor que avise.

D'on venim. Punt 1: perquès

Moltes raons m'han portat a agafar aquesta assignatura com a lliure elecció. S'hi barrejen motius de tota mena: d'una banda, és clar, l'intent d'aconseguir els 30 crèdits de lliure elecció que es demanen per la carrera, però per aquest motiu hauria pogut triar (i també ho he fet) qualsevol altra assignatura.

D'altra banda, interès personal. A part dels anys i anys fent de professora particular d'anglès tant a nens com a adults, com a adolescents, l'any passat vaig tenir una oportunitat única: em van trucar de l'institut on vaig fer ESO i batxillerat i em van demanar de fer un parell de setmanes de substitució d'un professor d'anglès (que es van acabar convertint en dos mesos) i va ser impresionant. Nervis, dubtes, pors, tensió, ganes de fer-ho millor que bé, moments d'eufòria i atacs d'impotència... i sobretot, (in)seguretat davant de classes de 15 a 25 alumnes d'entre 11 i 16 anys, que pot semblar que no hi hagi molta diferència però resulta curiós les diferències enormes que es poden arribar a donar entre els diferents cursos. No descarto acabar sent profesora en algún moment de la meva vida.

També em resulta interessant perquè faig el treball acadèmic sobre el mateix tema, amb l'Ernesto Martín, que ens van dir que vindria a fer una de les classes, i crec que pot ser un molt bon complement per ampliar el coneixement en la matèria.

Pel que fa a les classes, mentre segueixin sent interessants i segueixin tenint matèria i temari (cosa potser massa poc habitual) em donaré per satisfeta.