El llatí

Jo també he trobat l'inspiració al bloc de l'Helena i del Francesc, però en tinc una visió diferent. Jo vaig estudiar llatí a primer, obligatòriament, i a segon podiem triar si humanístic (llatí i literatura catalana) o social (mates i economia). A mi, personalment, ni l'economia ni la llengua catalana em provocaven més que pesadesa i vaig decidir fer una barreja entre tots dos i agafar mates i llatí. Va ser una de les millors decisions que vaig prendre durant el batxillerat. Com érem pocs amb aquests interessos, vam acabar sent sis persones a la classe de mates i va ser molt divertit alhora que molt, molt instructiu (vaig entendre aleshores la afició dels professors a les classes petites, tot quedava en familia, el professor xerrava amb nosaltres al final de la classe perquè ja haviem fet tot el temari... ens ho passàvem bé). El llatí em va suposar moltes coses, bones i dolentes, però al revés de la majoria dels altres estudiants: per mi era genial fer traduccions, buscar el sentit a les frases subordinades que semblava que tenien diverses possibilitats pero no!, una de les declinacions deixava fora una estructura, un nexe acotava el subjecte de l'oració subordinada... m'encantava buscar la forma verbal corresponent al català i desentranyar, finalment, una oració amb sentit. Era com un joc, uns mots encreuats, un sudoku... el que volgueu, m'encantava. En canvi ho passava fatal amb la maleïda història i no entenia perquè recoi m'ho havia de memoritzar quan era facilíssim trobar-ho al diccionari. D'acord, a l'apèndix gramatical també s'hi podia trobar tot, però és com amb les matemàtiques, si et diuen la fórmula però no la saps aplicar... En canvi la història es podia posar calcat del que hi deia. I hi deia moltes, moltes coses al diccionari. Bé, el fet és que la majoria de companys preferien la història a la sintaxi, a la gramàtica, però és una mica la història de la meva vida (m'ha passat el mateix en cursos de francès, per exemple, i a les classes de castellà i català... tota la vida). Ara, però, tinc amics estudiant llatí (a qui els passa el mateix) i jo encara recordo el funcionament de l'apèndix, recordo la meitat de les declinacions (que ja és prou), les fórmules pels verbs, els nexes, la meitat dels pronoms... De fet, crec que passar-m'ho tan bé amb el llatí va ser una de les raons (equívoques) per apuntar-me a traducció en lloc de fer una filologia.

I va ser el mètode tradicional, la gramàtica, el que em va fer aprendre-ho i el que he estat buscant per aconseguir aprendre alemany, perquè crec que els meus interessos respecte la llengua són diferents a la majoria de gent que va a aprendre-les.